dimarts, 11 de gener de 2011

ELS PRESSUPOSTOS DE LA PARÀLISI

Que no era fàcil fer quadrar els números de l’Ajuntament de Tarragona per l’any 2011 no ha causat cap sorpresa. També és cert que els polítics són escollits per gestionar les bones èpoques i les que no ho són tant. És per això que l’excusa paraigua per justificar-ho tot, la crisi, serveix per ben poc. Que estem en crisi ho sabem tots, i tots ho sabíem molt abans que els senyors del PSOE-PSC decidissin fer alguna cosa.

Jo no negaré les dificultats que el regidor d’Hisenda troba cada any per fer que la màquina de l’Ajuntament rutlli. No és corporativisme, sinó pura realitat. Per això la meva crítica no s’adreça tant a les qüestions tècniques com a les seves conseqüències polítiques. Perquè, en realitat, els pressupostos són l’instrument més potent que té un Ajuntament per fer política, i sembla que a Tarragona cal recordar-l’hi cada any. Un pressupost no és un tràmit burocràtic sinó que és l’esquelet fonamental de l’arquitectura política d’una acció de govern. El seu debat hauria de ser el més important de l’any, en canvi, l’equip del senyor Ballesteros el transforma en un ball de coloms continu que no ens porta enlloc.

Ara era el moment d’exercir el poder amb responsabilitat i amb generositat. Era el moment de transformar la crisi en oportunitats. Tarragona té davant seu reptes fabulosos i irrenunciables. No es pot lluitar contra la pitjor crisi econòmica dels darrers 30 anys amb por i amb polítiques de retrovisor. El passat i les seves fórmules no són les adequades per al present. Ens calen polítiques noves per reptes que són nous. És inconcebible que en una situació com la que vivim, l’Ajuntament de Tarragona no es posicioni clarament a favor de les polítiques que promouen la generació d’ocupació. Crear llocs de treball és la millor política social i econòmica que es pot dur a terme. En aquests pressupostos es dediquen només 50.000 euros més que l’any passat a les polítiques de creació d’ocupació. Ja em diran quanta ocupació es pot generar amb un increment de 50.000 euros…

L’eficiència de l’Ajuntament de Tarragona és un dels reptes més importants als quals hem de fer front. No hi ha millor conjuntura que l’actual per fer reformes profundes per assolir i consolidar mecanismes i procediments que permetin a la ciutat de Tarragona tenir l’administració que mereix. Oportunitat perduda, ja que Ballesteros entén per eficiència col·locar com assessors els càrrecs que han quedat orfes després de l’enfonsament del tripartit.

El PSC i ERC han aprovat un pressupost sense inversions, un pressupost de pura supervivència. Han perdut l’oportunitat de fer política amb majúscules, no han estat capaços d’arribar a acords amb la resta de partits polítics i han escenificat un cop més, una supèrbia perillosa. En els moments difícils és quan es reconeixen els grans ciutadans. Tarragona ha perdut, gràcies al PSC i ERC, l’oportunitat de demostrar la seva capacitat de lideratge. Només ens cal esperar fins al 22 de maig per endreçar el rumb i posar-nos a treballar pel futur que tots els tarragonins i tarragonines mereixen.

dimecres, 1 de desembre de 2010

COMENÇA UNA NOVA ETAPA

Catalunya i Tarragona han parlat. I ho han fet de manera alta i clara. Han dit el que volen i el que no volen. I a més a més, la participació ha estat més alta del que a priori podria semblar. Tot plegat, doncs, és una bona notícia per la democràcia.

Els resultats de Convergència i Unió han estat molt bons. I això és gràcies a una bona campanya, a un magnífic líder, l’Artur Mas, i a un enorme exèrcit d’homes i dones que han fet possible mantenir encesa la flama del catalanisme en temps molt difícils.

Però les eleccions són quelcom més. Unes eleccions es guanyen no solament amb militants i simpatitzants sinó també amb persones que decideixen dipositar la seva confiança en una força política. I això és el que ara ha passat. Moltes persones a Catalunya i a Tarragona han dipositat la seva confiança en nosaltres. Cal donar-los les gràcies, i ser molt curosos en l’administració d’aquest dipòsit d’il·lusions i d’esperances. El camí de Convergència fins aquí ha estat llarg i feixuc, però el camí que queda per fer en el govern del país, també serà llarg i feixuc, doncs la situació general no és gens fàcil.

Catalunya necessita ara, no solament un govern fort, i així serà sens dubte el govern que liderarà l’Artur Mas així, sinó que necessita la responsabilitat individual de tots i cadascun de nosaltres. El més important és que en aquests moments tan decisius, tots i cadascun de nosaltres estem on estem, estem cridats a donar el millor. A l’empresa, a l’escola, a l’universitat, a l’ajuntament o al govern, tots hem d’empènyer per aixecar el país, avui més que mai Catalunya és feina de tots. És un deure patriòtic.

Catalunya ha votat pel canvi. I Tarragona també. Els socialistes cotitzen a la baixa pels seus propis errors. El tripartit ha estat escombrat. Però ara també ells tenen la responsabilitat de fer la seva part de feina. Amb tots i amb el treball de tots farem possible el redreçament del país.

Comença una nova etapa, fins i tot m’atreviria a dir que comença a governar una nova generació que té les idees i els objectius molt clars. Avui comença el demà.

Permeteu que acabi, recordant als companys que ja no són aquí, però que segur, que siguin on siguin, i amb una rialla al cor ens observen i s’alegren del nostre èxit. Ells són dels que sempre varen treballar i ara estarien disposats a tot. Jo els vull dedicar aquesta victòria. Al Francesc Ventura, recentment traspassat, i sempre, sempre i sempre, al Juli.

dimarts, 23 de novembre de 2010

LA RECTA FINAL

Som en la recta final de la campanya electoral de les eleccions catalanes. Per als polítics són dies intensos i és possible també que per a molts ciutadans hagin estat dies més aviat pesats.

Però, en definitiva, uns i altres, és a dir, tots, ens juguem molt en unes eleccions.

Els polítics es juguen no tan sols el seu triomf personal, sinó també la possibilitat de gestionar durant un període de temps, i amb les seves idees, el futur col·lectiu, el futur dels ciutadans i ciutadanes que l’envolten. Però els ciutadans també es juguen molt. Els ciutadans es juguen part del seu futur, part de la construcció del taulell de joc on hauran de desenvolupar el seu futur i el de la seva família. Com a membre de Convergència jo tinc molt clar quin lideratge i quines polítiques necessita Catalunya. Crec fermament que necessitem un canvi, un canvi de govern i un canvi de pesident de la Generalitat.

Per tant, no és cert que en aquestes eleccions no es pugui canviar allò que no ens agrada.

No hi ha cap motiu que pugui fer pensar a un ciutadà que la seva opinió no importa o no serveix per a res. No és el mateix, pagar més o menys impostos, no és el mateix crear llocs de treball que destruir-los, no és el mateix ajudar a les empreses que posar totes les traves del mon per créixer, no és el mateix lluitar contra el fracàs escolar amb polítiques educatives, que donar sous als que ni estudien ni treballen, no és el mateix congelar les pensions als pensionistes que pujar-les, no és el mateix defensar un finançament just per Catalunya mitjançant el concert econòmic que voler que ens segueixin exprimint des de Madrid..

Tot això, vulguem o no, formarà part del nostre futur, del terreny de joc on jugarem i, sobretot, formarà part de la nostra realitat personal en els propers quatre anys.
En democràcia qualsevol opció és legítima, podem compartir-la o no… és legítim defensar qualsevol formulació, però el que cal es fer-ho. Cal participar, cal expressar l’opinió o potser fins i tot votar en blanc si cap d’aquestes polítiques ens satisfà, però el nostre futur depèn de la nostra participació. Jo us convido a participar, a votar per el canvi, per la seriositat, per un bon govern, en definitiva… a votar per l’Artur Mas

divendres, 12 de novembre de 2010

Immigració

Sembla que el Partit Popular vol fer de la immigració el “leitmotiv” de la campanya electoral catalana. Quan dic la immigració vull dir, el debat sobre el paper de la immigració a la societat catalana.

Negar avui, que la immigració preocupa a la ciutadania o a gran part d’ella és inútil. La immigració ocupa molta part de les nostres converses, fins i tot de les familiars. Qui no ha expressat alguna opinió sobre el fenomen de la immigració o dels immigrants?

Per tant el debat existeix i segurament és necessari parlar-ne i debatre aquest fenomen. El problema sorgeix, segons el meu punt de vista en el “com” i “quan” és debat aquest tema.

La immigració és una qüestió global, que té orígens i desenvolupaments territorials i socials molt complexes.

Per tant crec que “com” debatem aquest tema és important. La societat ha de parlar d’aquest tema des del coneixement, la serietat de plantejaments i la fermesa de les pròpies conviccions i model social. M’explicaré. Ser capaç d’entendre que ser una societat acollidora, no va en contra a per ser ferms amb la nostra escala de valors, el nostre model social i de convivència. En resum, si parlem de drets, hem de parlar dels deures de tots, immigrants inclosos. Sense excepció. I perquè no, debatre sobre si poden o no portar una política de “Papeles para todos” (paradigma de les propostes del Sr. Zapatero i els socialistes) o tenim dret a fixar quotes d’admissió d’immigrants. Per tant com pot veure el lector, jo proposo un debat plural, a fons, seriós on es parli de tot, i no mediatitzat per rés.

La conseqüència d’aquest plantejament és evident: Si abans parlàvem del “COM”, ara vull parlar del “QUAN”. Tot això que jo proposo, és pot tractar durant 15 dies de campanya electoral? Realment el PP busca parlar i debatre sobre la immigració o busca vots? Per mi és clar i busca vots.

I els debats que sols busquen vots, no acostumen a ser gaire profitosos. Sempre he dit que donar respostes simples a problemes complexos no és gaire intel·ligent. Qualsevol pot preguntar-se, si tot és tant senzill com el que proposa el PP, perquè no ho aplica on governa? A Madrid, a València, a Galícia... etc perquè no fa allò que diu que farà a Catalunya? Doncs molt senzill, el Partit Popular no busca solucionar el problema, sols busca vots... i això és sempre molt perillós.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Ningú no és perfecte

Dues notícies, aparentment desconnectades entre si, m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

La primera, la va publicar ‘El Periódico’ el passat dia 2 de novembre i feia referència a la decisió de la Generalitat del Sr. Montilla de deixar de donar aigua embotellada als malalts ingressats a l’hospital i de no rentar els llençols dels llits sanitaris cada dia. Amb aquesta mesura el Sr. Montilla pensa estalviar-se entre 1 i 2 milions d’euros l’any.

L’altra noticia és la ja prou coneguda renda per els joves anomenats “ninis” (ni estudien ni treballen) que, aproximadament, costarà entre 25 i 26 milions d’euros l’any.

És evident que les dues notícies tenen una connexió econòmica, però també una d’ideològica.

Mentre als malalts hospitalitzats el Sr. Montilla els deixa sense aigua (en el sentit literal de la frase), als joves de trajectòria vital més que discutible els dóna un sou per no fer res i prolongar així el fracàs de part d’una generació de catalans.

L’aigua de l’aixeta és ben bona des de fa molts anys a quasi tot Catalunya, per tant, beure-la no està gens malament; però reduir el problema de la sanitat catalana a no donar aigua embotellada i a no rentar els llençols sembla una broma pesada. Altrament, reduir el problema de l’atur juvenil, combinat amb el fracàs escolar, a donar sous als “ninis”, és un error, o el que és més probable, un intent de comprar vots per part dels socialistes.

Sembla clar que, i mai millor dit, els socialistes i el Sr. Montilla estan amb l’aigua al coll electoralment parlant i contínuament s’estan traient idees “salvavides” de la màniga per veure si salven alguna cosa del probable naufragi electoral.

Estalviar és important, però cal fer-ho de manera seriosa. Segur que podem racionalitzar la despesa sanitària, però això requereix una reflexió social i també uns acords amb els professionals del sector.
Aquest és el camí, el camí seriós.

L’educació, la implantació de la cultura de l’esforç i el treball, recuperar valors perduts i responsabilitzar les persones dels seus actes i les seves actituds vitals és fonamental en una societat moderna i madura.

Qualsevol altra cosa és paternalisme i creació d’una societat menys lliure i més tutelada. Però això… ja sabem que és una especialitat i un objectiu socialista.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Ningú no és perfecte

Amb la frase que encapçala aquesta secció ( Ningú no és perfecte), en Jack Lemon, acabava la pel·lícula traduïda en castellà ‘Con faldas y a lo loco’ tot posant al descobert que no era una dona sinó un home! La pel·lícula dirigida per el gran Billy Wylder, també la protagonitzaven el malaurat Tony Curtis i la sempre sensual i també malaurarada, Marylin Monroe.

La frase està buscada amb la intenció de posar de manifest aquells aspectes de l’actualitat que requereixen submergir-se mes enllà de les paraules dels protagonistes o de la imatge i buscar la raó última del perquè de tot plegat.

Aquesta setmana vull parlar de l’anunci del president Montilla que ens fa saber que el tripartit s’ha acabat. Davant d’una afirmació d’aquesta transcendència tan sols poden haver-hi dues reaccions: m’ho crec o no m’ho crec. Ja els avanço que sóc dels que no s’ho creu, però intentaré reflexionar-ho amb arguments.

Els fets objectius són que el president Montilla fa quatre anys va dir el mateix i en 24 hores el segon tripartit ja estava fet. El president Montilla fins fa pocs dies defensava tota la feina feta pel tripartit i també la feina feta per els dos partits dels quals ara renega, ERC i ICV. El president Montilla sap que les enquestes no li van bé i que, per tant, l’única opció que té per redreçar-les és llançar per la borda tot allò que no agrada a la societat catalana, i una d’aquestes coses és el tripartit. La conseqüència de tot plegat és que aquesta declaració és una calculada tàctica electoral per recuperar electors socialistes i res més.

No és creïble que allò que fins fa quatre dies era bo per al país ara no ho sigui. No és creïble que, si el senyor. Montilla pot ser president de la Generalitat amb els vots dels socis del tripartit, o fins i tot del PP, (amb el mateix discurs que ambdós partits van fer al País Basc), digui que no vol ser-ho.

Tot consistirà, quan arribi el moment, a buscar els arguments dialèctics necessaris per fer-nos veure que el tripartit torna a reeditar-se perquè els d’Esquerra i els Ecosocialistes, que fa poc eren tan poc recomanables, “ara han canviat i sí que podem pactar amb ells” (pràcticament ja veig Montilla fent aquest discurs!).

Per tant, si no volem tenir sorpreses, com les del pobre pretendent d’en Jack Lemon, no votem Montilla i així tots estarem segurs que no tindrem tripartit

divendres, 15 d’octubre de 2010

El deute de la Generalitat

Quan diumenge al mati vaig escoltar la noticia per la radio, una mena de calfred, me va recorre per tot el cos.

La Generalitat fa bons de 1000 euros de deute, a un interès del 4’75%, i vol recaptar així 1.000 milions d’euros dels ciutadans de Catalunya?

Sols la formulació de la pregunta ja fa respecte.

Molts governs fan servir l’endeutament per finançar-se. Aquests mateixos dies els televisors van plens d’anuncis del govern espanyol on es ven deute públic. Per tant, aquesta és una mesura econòmica, coneguda i reconeguda.

Aquest no és dons el problema.

El problema ve quan analitzem les causes de per que passa això, i en concret perquè passa a Catalunya i a la Generalitat del tripartit.

El primer que cal dir és que quan recorres als ciutadans per obtenir crèdit, és senyal de que no pots obtenir-lo per cap altre via. Es dons una mala senyal.

Per tant podríem dir que la Generalitat del tripartit no te crèdit, ni per els bancs ni per les grans mercats financers, cosa que és molt greu si tenim en compte, a mes, que la Generalitat del tripartit, ja és el govern autonòmic més endeutat de tot Espanya, amb mes de 25.000 milions d’euros de deute.

El segon que cal dir es que molts proveïdors de la Generalitat, tenen avui el greu risc de no cobrar els diners que se’ls deuen per els serveis que presten. Estem parlant de serveis bàsics: sanitat, ensenyament, llei de la dependència etc. I això ens afectarà a tots nosaltres.

El tercer que cal dir, es que la Generalitat no te política econòmica rigorosa, dons és inversemblant, que el Honorable Conseller Castells, hagi fet enguany un pressupost tant poc real, que els ingressos no es compleixen i que la despesa estigui totalment descontrolada, motiu aquest per el que es necessari obtenir mes diners per finançar se.

No se dons, on podem trobar els ciutadans, la confiança per comprar aquest deute.

La Generalitat està econòmicament molt malament, i no se si emetre deute, apel·lant al patriotisme, és la millor de les solucions.

Potser la solució definitiva no és comprar deute si no comprar futur i una nova il·lusió per el govern de Catalunya. Cal un canvi de rumb econòmic a Catalunya, i aquest es diu Artur Mas.