dissabte, 10 de novembre de 2007

UN ARTICLE INTERESSANT

Avui no us escriuré un text parlant sobre els problemes que rodejen a Tarragona o a Catalunya, avui m'agradaria ensenyar-vos un article de Xavier Sala i Martín.

Aquest article, per a mi, és una bona reflexió sobre el monopoli polític i pot valer com una bona i possible explicació al fet que, per moltes coses que passin al nostre país, com per exemple, els socavons de l'AVE, la gran apagada, l'aeroport del Prat, etc. Sembla que estiguem anestesiats.

No estic al 100% d'acord en tot el que comenta el Xavier Sala i Martín, però si que coincideixo en el fet que, ni tant ell ni jo, votarem socialistes ni a les municipals ni a les generals ni cap de les eleccions que puguin venir.

Espero que us agradi:

En una carta dirigida al arzobispo Creichton en 1887, lord Acton escribió una de las frases más repetidas y a la vez menos entendidas de la historia: "El poder corrompe; y el poder absoluto corrompe absolutamente". A pesar de que Acton se refería a la Iglesia católica y de que su frase se ha utilizado para describir a los reyes absolutistas, la idea de que un exceso de poder tiende a conllevar abusos sigue teniendo vigencia.

En Catalunya la mayoría de los ciudadanos está gobernada por alcaldes socialistas y vive en provincias con diputaciones socialistas. El presidente de la Generalitat es socialista y, a pesar de que el Govern está formado por un tripartito, la mayor parte de sus miembros son socialistas. El presidente Zapatero es socialista, todos los miembros de su Gabinete son socialistas y la mayoría del Congreso de los Diputados es socialista. Esta gran concentración de poder hace que alrededor del 95% de los presupuestos públicos que afectan a los ciudadanos de Catalunya estén en manos de un solo partido: el socialista. Si el Partido Socialista fuera una empresa, su cuota de mercado sería tan grande que el Tribunal de Defensa de la Competencia lo obligaría a dividirse o a traspasar una parte de su enorme poder.


El Estado parte del supuesto correcto de que una empresa que monopoliza el mercado tiende a abusar de su situación privilegiada. Curiosamente, las leyes antimonopolio que protegen a los consumidores de los abusos empresariales no se aplican a los partidos políticos para proteger a los votantes y permiten la existencia de monopolios de poder como los que vivimos en Catalunya. Los filósofos de la revolución francesa, y en particular el barón de Montesquieu, intentaron solucionar el problema con aquello de la separación de los poderes legislativo, ejecutivo y judicial.

El problema es que en Catalunya el legislativo (Parlament) elige al ejecutivo (Govern) por lo que ambos acaban siendo dominados por el mismo partido. Lo mismo pasa en España. En cuanto al poder judicial, es verdad que buena parte de los jueces son independientes, pero el hecho de que los votos de los magistrados de los altos organismos de la judicatura tiendan a coincidir exactamente con los de los partidos que los han nombrado introduce sombras de duda sobre su autonomía real. ¿Y qué hay del cuarto poder? ¿No es independiente la prensa? Bien, en principio sí. Pero si miras de cerca te das cuenta de que los partidos políticos hacen todo lo posible para evitarlo, especialmente cuando están en el Gobierno y dirigen los medios de comunicación públicos, controlan esas subvenciones que desaparecen si se publican cosas que molestan a los mandarines, seleccionan a quién se filtran esas noticias que tanto buscan los periodistas y deciden sobre la concesión de permisos a los grupos mediáticos.

Cuando las diferentes ramas del poder, que en teoría tienen que equilibrarse y controlarse mutuamente, acaban todas en manos de los mismos, las libertades quedan amenazadas por unos señores que a veces actúan con total impunidad. Vean, si no, lo que le pasó al director de la oficina de prensa del presidente de la Generalitat, Antoni Bolaño, socialista, cuando amenazó gravemente al periodista Jordi Barbeta. ¿Qué le pasó?, se preguntarán ustedes: pues no le pasó nada. Absolutamente nada. Y ése es el problema. Lo que nos lleva a otra frase importante, aunque menos conocida, de lord Acton: "Lo realmente maléfico de la democracia es la tiranía de la mayoría que gana las elecciones a través del engaño".

Durante la presente campaña electoral da la sensación de que muchos alcaldes nos engañan. O al menos eso parece si se mira el calendario de inauguraciones de estos últimos días. ¡Sí! Ya sé que las obras públicas no se pueden hacer en cuatro días y que las inauguraciones no pueden ocurrir a principios de la legislatura, pero ¡ya es casualidad que todas duren exactamente cuatro años menos un mes y que se hagan todas en plena campaña electoral! ¿No será que están utilizando el dinero público para hacerse propaganda encubierta?

El caso más flagrante de abuso de poder ocurre en esos municipios en los que un alcalde que sabe que no va a ser reelegido se retira a mitad de legislatura para que su sucesor - nombrado a dedo, claro- tenga unos meses para darse a conocer ante la ciudadanía. A pesar de que este procedimiento es legal, lo cierto es que es muy poco elegante desde el punto de vista democrático, porque, en esencia, consiste en regalar propaganda al nuevo alcalde con el dinero de todos. Esto es un abuso de poder y un intento de "ganar elecciones a través del engaño", cosa que, como decía lord Acton, "es lo realmente maléfico de la democracia". ¿Qué solución hay? Pensemos: Hmmm. Si los alcaldes hacen este tipo de ardides, es porque saben que les funciona y la gente los acaba votando.

¿Qué hacer, pues, para que abandonen estas prácticas poco elegantes? Pues hacer que dejen de funcionar: si ustedes creen que su alcalde ha hecho una inauguración tendenciosa en los últimos cuatro meses o si su antecesor ha dimitido a mitad de legislatura nombrando a su heredero, castíguelo y vote a sus adversarios. En honor a la transparencia, les diré que yo, que considero perjudiciales todos los monopolios (los empresariales y los políticos) y que observo que los alcaldes que dimiten para beneficiar a sus sucesores con dinero del contribuyente curiosamente pertenecen todos al mismo partido (¿adivinan cuál?), tengo una cosa muy clara: en estas elecciones municipales no votaré socialista.

9 comentaris:

Artur ha dit...

Personalment gaudeixo sempre dels comentaris i aportacions de Sala Martín. Com a tertulià radiofònic és implacable. Com a articulista és impecable.

Sala Martin critica, tal com critiquem tots, la demagògia de les inauguracions a corre-cuita. Però pel que sembla, funcionen electoralment. No serà que la gent és "més estúpida del que sembla?".

Potser el més greu, la denúncia que transpua l'article, és el monopoli polític del socialisme, el despotisme en totes les accions. El cas Bolaño, AVE, Carmel... i mai passa res. És incongruent veure com existeix una mobilització immensa contra el Prestige i ningú es mou si aturen els trens de rodalies durant setmanes o la gent ha de posar el despertador cinc hores abans d'entrar a la feina per manca d'accessos a la ciutat de Barcelona. En aquest aspecte l'esquerra sap mobilitzar, en té un bon doctorat, perquè on es troba a gust l'esquerra és entre dictadures. Recordem com mobilitzava Franco, Mussolini, Stalin, Fidel o Hitler.

Aquest totalitarisme real, que no formal, perquè formalment tot és "legal", és el més pervers, no de la democràcia, sinó dels socialistes. Aquesta és la diferència entre el joc net i el joc brut. Els socialistes parteixen d'una premisa errònia: la seva veritat és absoluta, per tant, tot s'hi val per a aconseguir governar "in aeternum". Els que no ho som, de socialistes, veiem que el món és imperfecte, però que el podem millorar, respectant sempre les persones i els seus drets, perquè el primer són les persones, no el poder.

Anònim ha dit...

el més sorprenent de tot és que despres de més de vint anys de manar el bipartit (ciu) sigui ara que ens adonem que tractar d'estar a tot arreu és una manera de buscar el monopoli....

manar a les diputacions, a les alcaldies, als consells comarcals, donar suport al govern español, sigui qui sigui, ....això també era una manera de cercar aquest monopoli.....

salutacions

Ricardo Santiago

Anònim ha dit...

I les inauguracions a corre-cuita... Diguem-ne que no són monopoli del PSC... Amb una cosa tens raó Joan, el PSC les fa. Ara bé, no em facis parlar de les inauguracions a corre-cuita d'abans de les municipals a Tarragona, algunes de les quals fins i tot van haver de ser anul·lades...

feliu ha dit...

Anónim de les 20,10 varen ser anulades, simplement perqué tenien que haver-se comunicat previament a la Junta electoral i perqué no existiguesin com la que va fer en Sabaté i Ballesteros del Centre Cívic aprofitan una posada de vallas entorn quan no havia ni llicencia.

Núria ha dit...

L' article és fantàstic, sí, però no entenc com pots tu publicar-lo al teu blog. De fet dubto de que fos ètic que cap polític ho fes.

Joan Aregio ha dit...

Bé Núria, potser tu i jo tenim idees molt diferents de per a què
serveixen els blogs i quina és la millor manera de generar debat
polític de qualitat. Jo, personalement, defugeixo del blogs que es dediquen a fer de pati de veïnes -amb tots els respectes per les veïnes-. Jo sí crec que els polítics, sobre tot els polítics, ens em fer resó de les opinions que persones intel·ligents articulen sobre nosaltres. Això, evidentment no vol dir que jo comparteixi al cent per
cent les reflexions d'en Sala Martí, sinó que crec que és un opinador interesant i a seguir. Jo pretenc que en el meu blog, a diferència d'altres, tinguin espai tot tipus d'opinions, sempre que aportin alguna cosa. Aprendre a debatre és encara una assignatura pendent per molts. La teva opinió també té lloc tot i que no la comparteixo en absolut. Però benvinguda sigui. És més explica't per què un polític com jo no pot resaltar un article del Xavier Sala Martí? Ho prohibiex alguna llei? O és que em de defugir de l'autocrítica? o de la crítica tot simplement?

Núria ha dit...

Si ho has fet com un article d' auto crítica em sembla molt bé. Però no em negaràs que tots els polítics quan arriben eleccions us feu un fart d' inaugurar a corre-cuita tot allò que podeu, i que molts voldrieu poder agafar un parell d' anys de relleu estil Maragall-Clos-Hereu per no anar a una campanya electoral a porta freda.
És per això que l' article està molt bé,ara bé coincidiràs que els polítics seria fantàstic que prediquessiu aquest exemple que propugna Sala Martín.

Joan Aregio ha dit...

Nuria crec que no ens entenem. Jo no publico un article de Sala i
Martin per fer autocrítica. I crec que estàs perdent el més importnat
que diu l'article, que és la crítica contra l'acumulació de poder en mans d'uns senyors, el PSC, que seria il·legal en el marc d'una política empresarial, per exemple (Cas Microsoft). No és important si jo faig autocrítica o no, l'important és debatre sobre si es poden fer inauguracions abans de les eleccions o no. Deixa'm dir-te que no cal veure la cua del dimoni a tot arreu. Si s'inaugura cap al final de
la lesgislatura és també per què el propi procès adminsitratiu de
publicació i llicitació de l'obra pública demanda uns temps que són
massa feixucs, però que cal complir. A vegades només es pot començar a fer l'obra tres anys més tard d'haver-la proposat. Ara el debat és: afecta o no als electors les inauguracions? Jo crec que no. Afecta o no a l'electorat les substitucions d'alcalde o de primer ministre a
mig mandat? Cal veure-ho. És normal que algú que no arribi al 30% dels vots sigui el President de la Generalitat? (cas Montilla) segurament no. Què cal fer? Aquí és on m'agradaria veure les teves idees. Si jo faig autocrítica o no és irrellevant.

Josep (sl) ha dit...

I no té raó? No ho ha demostrat el caos de Rodalies que estem vivint?
No ho ha demostrat l'actitut de les administracions de passar-se el mort entre elles sense què els fes mal.